Entrevista Mònica Terribas

Pol Victorio

Jordi Cantan

Marc Mañes

Arnau Rull

Mònica Terribas i Sala (Barcelona, 16 de gener de 1968) és una periodista catalana, professora titular de la Universitat Pompeu Fabra. Del 2008 al 2012 fou directora de Televisió de Catalunya i l'any següent, consellera delegada i editora del diari Ara. Des del 2 de setembre de 2013 dirigeix El matí de Catalunya Ràdio.

 

 

Moltes gràcies!!!

 

Els premis que se li han atorgat al llarg de la seva carrera són els següents:

 

  • Premi Serrat i Bonastre de televisió del Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya

  • Premi Nacional de Periodisme(2003)

  • Premi Ciutat de Tarragona de Comunicació (2003)

  • Premi de l'Assocació Espanyola de Professionals de Ràdio i Televisió (2003)

  • Premi Zapping al millor programa informatiu

  • Premi Zapping a la millor conductora d'informatius (2004)

  • Premi de Comunicació Universitat Ramon Llull (2004)

  • Premi 1924 de Comunicació Audiovisual, concedit per Ràdio Associació de Catalunya (2004)

  • Premi Òmnium Cultural al millor programa de televisió (2005),Premi Ciutat de Barcelona de televisió (2006), el Premi Quim Regàs de Periodisme(2009) i el Memorial Francesc Macià (2012).

 

ENTREVISTA:

 

1- Quina és la notícia que ha hagut de donar que més li ha impactat? I la que més l’ha il·lusionat?

 

És difícil triar sempre, perquè depèn del context en el què vius, sens dubte, l’abandonament de les armes d’ETA és una de les grans notícies que més em va impactar en positiu. En negatiu, n’hi ha moltes, però cada vegada que hem hagut de parlar de morts dia si, dia també al nostre mar per pròpia responsabilitat als països europeus és com una punyalada a les teves pròpies essències, i davant de la mort d’aquestes persones hi ha una incapacitat de la Unió Europea per defensar els seus valors, i això m’horroritza encara més. Perquè en el conflicte irracional d’Estat Islàmic va més enllà del que el món occidental ha sigut capaç d’analitzar i de treballar. Però sempre és difícil perquè donar la notícia de persones que han mort i que he conegut i que les he hagut d’explicar i m’ha afectat molt i sempre és difícil explicar aquests tipus de notícies.
 

2- Dins de quina secció s’inclou el seu treball?

 

En el periodisme no hi ha seccions, és un ofici en el que t’interessa la realitat, que va des de el món de la cultura, el món de la música, el món de la informació internacional, l’economia, la comunicació en un món més global, de l’entreteniment,... Jo sóc una persona que ha tingut molta sort perquè no sóc una periodista que hagi estat vinculada sempre  a una empresa de manera permanent, sinó que he pogut anar canviant de feina. Per sort, jo he pogut treballar en diferents projectes, en programes de cultura, en programes de debat, en programes d’entreteniment, ara estic fent un magazine que te cultura, música, teatre, també parlo de política intenacional, des de l’àmbit social, però no ho emmarco enlloc mes que en l’interès per la realitat social, no m’agraden les capses en general en la vida ni que m’endressin i per tant, tampoc m’agrada anar en un lloc i dir: Sóc periodista especialitzada en qualsevol cosa, a mi el que m’agrada és aprendre.

 

3- Pensa que és important la subjectivitat en la seva professió?

 

Personalment, penso que si en la teva professió abandones la subjectivat t’abandones a tu mateix ja que ser subjectiu vol dir persona; el dia en el que deixem de fer-ho, vol dir que ho faran els robots, en la nostra feina sobretot, si cadascú treballés com el seu referent no tindria gràcia.
 

4- Alguna vegada ha hagut de censurar el seu pensament en l’hora de donar una notícia?

 

Moltes vegades el que censures és les teves idees, pensaments, sentiments, tristeses, emocions, i quan fem la nostra feina, també. Quan una notícia nosaltres creiem que respon a uns interessos que ens semblen no correctes, el que fem és donar totes les visions i situar bé els angles de la notícia perquè les persones que t’estan veient puguin captar tots els matisos d’aquella informació. Això no vol dir que tu no enfoquis i diguis “Alerta que per allà se’ns escapa un dret fonamental”. Aquesta és la nostra feina i alguns dies la pots encertar i un altre no. Cada dia és una assignatura per superar en el periodisme. Sempre he tingut més problemes al parlar en una entrevista que té a veure amb les discapacitats o m’ha tocat parlar d’això, em costa molt emocionalment fer-ho ja que m’afecta molt íntimament i sovint el que autocensures és el propi pensament.

 

5- Et va costar molt entrar a treballar a Catalunya Ràdio?

 

Molt, ja que hi havia molta gent que no volia que jo fes “el Matí de Catalunya Ràdio”. La veritat és que vaig començar a treballar des de que tenia 19 anys i vaig estar treballant mentre feia la carrera i vaig anar fent feines fins que vaig anar a Escòcia a fer el doctorat i vaig estar dos anys i mig fora. Les feines  no és tan el que et costa si no la seguretat que pots aportar alguna cosa. Quan em van oferir entrar a treballar a TV3, vaig passar molta por i quan em van oferir “el Matí de Catalunya Ràdio” em feia il·lusió però també por ja que era un mitjà que no controlava i que en cara no controlo ja que això no s’apren en dos dies ni en cinc anys ja que no hi ha el contacte visual amb els oients. Em feia molta il·lusió però també em vaig sentir molt insegura, més que quan vaig començar a dirigir TV3.



6- Com es gestiona un programa de ràdio com el que vostè presenta?

 

Intentant coordinar tot l'equip, perquè hi ha molta informació i pressió i ho has d’assumir tot i preparar; hi ha diversos fronts, l’equip humà que gestiones ja que cadascú és com és i t’has d’acostumar a la seva manera de ser i has d’intentar que tothom faci allò que li agrada i se senti a gust i puguin sortir a l’hora; després hi ha la part de la pressió que et poses tu mateix sobre el nivell d’exigència que tu tens i en el meu cas això és difícil de gestionar ja que sóc una persona que m’agrada anar a fons en totes les coses; després hi ha la pressió exterior i la suma d’aquests tres factors influeix molt en l’hora de fer la teva feina. Tot i que les persones més ambicioses ho fan com si res.