"Ser professor és una feina constant"

Entrevista a Carme Valldeneu, professora que es jubila aquest curs 2019-2020 a l'institut Baix Camp.

Quants anys fa que treballes en aquest centre?

En aquest centre si no m’equivoco fa 8 anys, a ensenyament més, és clar.

Quines tasques realitzes al centre?

Aquest curs sóc professora, no sóc tutora i m'ocupo del manteniment d’una de les aules d'informàtica.

 

I com a professora? 

Sóc professora del cicle mitjà administratiu i de jurídic. 

​ 

​Quins plans tens després de deixar l'Institut?

En un principi desconnectar, fer coses que durant aquests anys he anat traient per falta de temps o perquè mai trobava el moment. Viatjar molt. En general coses petites, hobbies que no fas, per exemple m’agrada dibuixar o cuinar, que potser pujaré uns quants quilos. Però, en general, faria coses que no he pogut fer per la feina o no he fet les vegades que volia.

Enyoraràs el teu treball?

 

Sí,sí, sempre, són molts anys i és una sensació agredolça per una banda et ve de gust perquè portes molts anys i llavors l’agilitat que tens quan tens 20 o 30 anys no és la mateixa quan tens 60. Però per altra banda és agre en el sentit de què enyoraré als companys, l’entorn, però també tindré temps per fer cosetes o estar amb la família…

 I als teus companys/es i alumnes?

Als alumnes? Alguns si i alguns no, però en general sí, a veure, trobar a faltar entenc que com a professora, només és això, no sóc familiar ni res, però sí que trobaré a faltar la relació entre professor i alumnat… Però mira, el sol surt cada dia, estiguis o no hi estiguis.

Què ha sigut el més fàcil de ser professora? I el més dur?

El més fàcil, contactar amb l’alumne o intentar establir un pont amb l’alumne encara que a vegades no ha sigut possible, perquè tu no arribes o perquè l’alumne no vol.

 

El més dur... doncs diverses coses, com per exemple companys que han marxat, és a dir, companys que han desaparegut.

I parlant d’alumnes, els que es perden pel camí, per què veus que poden fer més i et fa una mica de pena perquè són persones que podien haver assolit més nivell i que no ho han fet, és com desperdiciar una oportunitat.

I una època de la meva vida vaig haver de fer quilòmetres en el sentit de, desplaçar-me, això a nivel familiar és una mica dur també. 

Però, en general, faig una valoració més positiva que negativa.


 

Quina ha estat la teva millor i pitjor experiència amb alumnes?


La millor va ser quan em vaig trobar una alumna que havia tingut. Me la vaig trobar pel carrer i jo la veritat no la vaig reconèixer, perquè és clar, cada curs tens molts alumnes i a vegades els recordes però els alumnes també van canviant, perquè us agafem potser amb 12, 13 o 14 anys i quan passen 10 anys aquella persona canvia molt. Llavors ella em va dir "no te'n recordes de què jo vaig estar a tal curs" i després vaig caure i precisament no era una alumna gaire brillant o més aviat suspenia bastant, però crec que tots els del departament van fer molta feina amb ella i ella m'ho va dir:

“Gràcies a vosaltres avui dia estic treballant, tinc una família i estic contenta perquè em vaig treure uns estudis” I això per mi va ser com “mira què ve” per mi i pels meus companys

 

El més dur, va ser un alumne que va morir de càncer i llavors va ser molt dur perquè...era un alumne amb qui tenia bona relació, era molt maco. Això és de fa 10 anys i encara avui m’emociono perquè va ser molt trist i dur.

 

Quina cosa ha de fer un professor/a que ningú imaginaria que ha de fer?

Home, coses en el sentit de, això que diuen “professor mira, tens un munt de vacances”, el que pasa és que jo els hi comento i els meus companys també ho diuen: mira, tu quan acabes la teva feina arribes a casa i ja està. No penses en fer coses de la feina normalment, nosaltres molts cops tornem a casa i continuem amb la nostra jornada de treball. No és que sigui el més dur, però és una feina constant, és una feina que si no tens vocació els resultats no seran gaire positius. Llavors coses que fas? Això, el treball després de la jornada que has fet, que a vegades és molt cansada perquè a vegades et trobes de tot, alumnes que s’impliquen més o menys...

Ens podries dir alguna cosa que no t’agradava dels teus professors i ara t'adones que també ho fas?

Bé, era una altra època, era una època en què l'alumnat no tenia cap dret. Llavors per exemple; no m'agradava que em repetissin "d'això el dia de demà us empenedireu si no ho feu així" i ara jo també ho dic, el que passa és que quan ets jove això del dia de demà queda com a molt lluny i pensaves "què m'està dient aquesta dona o home", però després te'n vas adonant que efectivament, a vegades, tenien raó. Quan ets jove no li dones importància perquè penses "bah, això, què diu aquest ara?"
 

Però vosaltres ho fareu, segurament, si teniu fills, doncs els vostres pares segur que us diuen coses també i després veureu que vosaltres, quan tingueu fills, si arribeu a tenir-los, us passarà el mateix, perquè és normal. La teva vida va canviant, vas madurant i vas veient coses que en principi no faries o diries mai, i, en canvi repeteixes el clixé, no?​

Aina Langheinrich i Soumia El quaddar